Conversa 35: fins aquí

ELLA: Bé, suposo que ja saps per què t'he trucat... no?
ELL: Doncs.. sí. Suposo que per dir-nos "adéu".
ELLA: Jo... és que... no sé.. tinc un mal a dins.. que...
ELL: Ei, no passa res... Bé, sí que passa, però vull dir.. que un no pot obligar a l'altre a que l'estimi o estigui amb ell.
ELLA: És que em sap greu.. perquè tu sempre has estat molt pendent de mi i de tot i jo... tinc la sensació que... que no he estat mai a l'alçada.
ELL: AIxò no és cert! Cadascú és com és i...
ELLA: Recordo quan vam anar al concert de Melendi. Tu no en tenies cap ganes i vas venir per acompanyar-me...
ELL: I em vaig passar tot el concert tirant pestes i dient que era horrible. Et vaig amargar el concert. Per tant, no sé qui ha tingut més paciència dels dos o s'ha esforçat més. Puc ser un autèntic malson quan m'hi esforço... però la vida de parella és això no? Una mica tu... una mica jo... Bé, però ara s'ha acabat.
ELLA: Ho sento molt...
ELL: Per què? hem viscut junts el temps que hem volgut i ara toca un altre capítol... Jo sempre he estat de viure sol i tu de sortir i fer coses amb la gent i...
ELLA: És que m'he sentit ofegada. No tinc ganes d'estar amb tu ja ... m'avorreixo i sento que vull fer moltes coses encara! I no vull emprenyar-me amb tu ni res. Jo t'estimo molt encara, per això no et puc seguir fent això. Jo no estic al cent per cent en la relació i tu estàs sempre allà... no m'has fallat ni un dia.
ELL: Doncs si tan bé estaves... Deu ser que alguna cosa no anava bé i no ho vèiem. Però no ens enganyem. No només ets tu. Jo també necessito deixar-te anar. No suporto veure't a casa esforçant-te per veure una peli que no vols o escoltant música que no vols sentir. Simplement, hem caminat per camins diferents i ara ja estem molt separats. Que jo no estigui malament, no vol dir que estigui bé. Si tu et senties ofegada, jo em sento agobiat de tanta vida social i sopars i amics i família... però tampoc vull matxacar ara el tema.
ELLA: Sí... suposo que hem descobert que som l'un per l'altres... però no deixa de ser una merda tot plegat, no?
ELL: Mira, jo ara estaré sol. Tornaré als meus orígens de mirar pelis en blanc i negre, menjar ganxitos al sofà i posar els peus sobre la taula. Sincerament, crec que sóc d'estar solter i no puc esperar que tu estiguis amb mi perquè no ets com jo.
ELLA: Però... tu també ho vols deixar, no?
ELL: Sí... i fins i tot puc dir que m'has fet un favor. Com sempre. Tu ets la decidida, la de prendre les decisions quan cal i jo sóc de deixar que les coses passin. Tard o d'hora ho hauria provocat jo de manera inconscient.
ELLA: Però tu estraàs bé? Vull que surtis i coneguis gent i no et quedis a casa tancat...
ELL: Ei, sí... és clar. No et preocupis que tindré vida social. no veus que ara faré pena a tothom...? Tots voldran que m'ho passi bé. Bé, de fet no sé qui seran aquests "tots" perquè són amics teus i voldran consolar-te a tu i no a mi. Però... buenu, alguna cosa faré, eh?
ELLA: I ara? A partir d'ara què? Serem amics...? Jo no et vull perdre de la meva vida.
ELL: Suposo que serem amics... però no ara. Seria estrany, no? D'aquí un temps ja ens trucarem i m'explicaràs què fas o amb qui està... bé això últim no cal. Però jo vull que siguis feliç I si no és amb mi... què hi puc fer! Jo també vull ser feliç i amb tu... no ho sóc del tot, no?
ELLA: Suposo que no....
ELL: Doncs ja està tot dit.
ELLA: Sí, no? Que et vagi molt bé...
ELL: I a tu... vinga, doncs... estem per aquí, no?
ELLA: Sí... adéu.
ELL: Et puc dir una cosa?
ELLA: Què?
ELL: En el fons, sempre vaig pensar que aconseguiria canviar-te i que t'agradarien les pelis dels anys 40... creia que l'amor et podria canviar... però no ha sigut així.
ELLA: L'amor és el que fa que ara ho deixem aquí i no ens tirem els trastos pel cap perquè cap dels dos és com voldríem que fos. Potser no ens ha canviat, però ara almenys ens entenem.
ELL: Potser sí. Adéu.