Conversa 18: adolescents

Ell: Mira aquell parell. Es fan uns petons com si anéssin a absorvir-se l'un a l'altre.
Ella: Sí... quina enveja.
Ell: Enveja, per què?
Ella: Tu mai m'has fet petons així.
Ell: Jo no tinc 17 anys ni les hormones disparades.
Ella: Si t'hagués conegut amb 17 anys hauria sigut així?
Ell: No ho sé, suposo que sí. Aquests petons allargats i xucladors només els fas quan creus que si no els fas així l'altre marxarà.
Ella: Què dius ara? Els petons es fan en funció del que sents i no de l'edat que tens.
Ell: Als 17 anys t'agafes de la mà i fas petons molt llargs per demostrar que estimes a l'altre i que no hi ha res més important.
Ella: I això és dolent?
Ell: No és que sigui bo o dolent. És que després aprens que per molt que t'agafis i et petonegis, l'altre pot acabar marxant igualment.
Ella: Però és bonic mentre creus que no hi ha res més i ho ets tot per l'altre. Tu per què mai em fas petons tan llargs? Mai tinc la sensació de que per tu ho sóc tot.
Ell: Jo no n'he fet mai de petons d'aquests. I ara que ho penso, potser ni quan tenia 17 anys.
Ella: Doncs a mi m'agradaven aquests petons que no s'acabaven mai i et deixaven sense aire.
Ell: Una pregunta.  Aquest noi que et feia petons que no s'acabaven mai et va deixar ell o el vas deixar tu?
Ella: Ja sé per on vas. Sí, el vaig deixar jo. Però va ser per altres motius.
Ell: Sí, es clar. En vas trobar algun que els feia millor potser?
Ella: No, ell feia aquests petons a més noies que ho eren tot per a ell.